Taques de color taronja envaeixen un cel que s’apropa cada minut que passa a la foscor. Un curt espectacle visible des de la finestra del tren, sacsejada de forma igual d’interminable com el soroll de fons. El paisatge que tants cops he vist passa pel meu davant tractant-se d’invisible. Penso a començar a llegir un llibre del qual n’he escoltat parlar moltes vegades, però mai n’he prestat atenció; Cartes a un poeta jove de René Maria Rilke.

(dies després)

La ciutat estava igual d’incessable que sempre, era igual l’hora. Gent corrent, altres caminant però amb visibles ganes de córrer també, turistes perduts, cambrers aixafats per la feina, cotxes fent-se escoltar amb els clàxons, ambulàncies, policies, bombers, etcètera. Una marea d’aldarulls constants entre la que un mateix no pot resistir-se a vegades a no pensar a tornar a casa. Així i tot la vida continua a la ciutat, sigui per oci o per feina. Per consegüent, sembla haver-hi una forma de fer front, la soledat. No em refereixo necessàriament a una soledat d’estar sempre físicament sol, sinó a una soledat mental, d’estar sovint al teu món, preferiblement amb auriculars, o de qualsevol altra manera. Una mena de soledat que requereix a vegades fer mala cara a qualsevol altra persona que sembli voler parlar-te pel carrer, o de mirar el mòbil al metro tot i que només actualitzis constantment l’aplicació de correu, perquè sovint no hi ha ningú amb qui parlar. De totes maneres, lluny de romantitzar aquest comportament, sí que és una situació a la qual ens fiquem nosaltres mateixos. 

Un dia nuvolat d’estiu. En sortir comença una fina pluja. Els menys preparats abracen la idea d’acumular-se a les vores de les voreres sota els balcons. Altres segueixen amb el seu dia despreocupats. Altres venien preparats amb paraigües. Però finalment, quan la pluja s’enforteix, acaba dissipant els carrers fins a estar gairebé vuits. Jo estic assegut a la cafeteria de sempre, resguardat. Estic pel sisè cigarro en cadena i pel segon cafè que cada cop sap pitjor. La pluja m’inunda amb la seva olor característica, que em fa recordar d’una persona que estimava, tot amb cert desànim. Veient que el temps m’acompanya, i tampoc em permet anar-me’n, continuo el llibre de Rilke.

                                                                                                                                          Roma
                                                                                                          23 de desembre de 1903

Estimat senyor Kappus,

No vull que es quedi sense una salutació meva quan sigui Nadal I vostè, enmig de les festes, porti la seva soledat pitjor que de costum. Però si nota que la soledat és gran, alegri-se’n, perquè ¿què seria una soledat (això es el que s’ha de preguntar) si no tingués grandesa? Només hi ha una soledat, i és gran I no gens fàcil de portar, i a tothom li arriben els moments en què de bon grat la cedirien a canvia d’alguna mena de companyonia, per banal i barata que fos, a canvi de l’aparença d’un mínim acord amb una persona qualsevol, amb la més indigna… Però potser aquests són justament els moments en què la soledat creix; perquè el seu creixement és dolorós com el creixement d’un vailet i trist com l’inici de les primaveres. Però això no l’ha de confondre. El que cal és només aixó: soledat, una gran soledat interior. Entrar dintre d’un mateix i no comunicar-se amb ningú durant hores: això és el que s’ha de poder aconseguir.
(…)

Inevitablement, sentir aquestes paraules escrites per Rilke, crea una incomoditat. No és una cosa que vulguis escoltar, o el teu cervell vulgui escoltar, o la societat vulgui escoltar, o la ciència vulgui escoltar; simplement perquè no és la norma. Habitualment busquem companyia, al capdavall, som éssers socials. Però a vegades s’ha d’anar més enllà. No només buscar confort en un text, sinó intentar entendre-ho tot i que sigui d’una manera no relacionable amb un mateix. Avui més que mai entenc el que Rilke li volia dir a Kappus, a la meva manera.

Un temps enrere al principi de la primavera estava en un moment força confús de la meva vida, on la gran majoria de temps la passava al mòbil intentat trobar una validació o desconnexió de la desestructura. No sabia que volia fer o millor dit com. Pensava que per no pensar en el que sentia havia d’arrossegar-me a companyies que no m’aportaven res real, i jo a elles d’igual forma. Parlava amb gent, però no tenia gens de gana de veure-les en persona, ja que sovint no em sentia suficient. També entre feines temporals que no aporten res i on et tracten com una panerola, costa trobar direcció. Un moment donat vaig decidir planejar la meva vida, tot i que de forma poc clara, i a la vegada acceptar la soledat i aprendre a viure amb ella, ja que no estava acostumat des de feia gaires anys. Vaig esborrar tot i no parlo amb ningú més que la gent que conec de sempre, això també escassament. Realment no crec que estigui més feliç, ni agraït, ni alegre… però si sé que finalment he escrit totes aquestes paraules i moltes més. Tot i que encara en queda molt, he reaprès a estar inspirat sense ajuda exterior. Encara que no trobi una estabilitat durant un bon temps, el sol seguirà sortint després de cada ocàs.

La pluja comença a calmar-se. Miro al cendrer on veig l'última hora extensament resumida perquè no sé què fer amb les mans mentre penso. La ciutat torna a la seva normalitat a poc a poc, les ànimes tornen a sortir al carrer, els cotxes tornen amb els seus clàxons, les ambulàncies tornen amb les seves sirenes, la calor torna a ofegar amb ajut de la humitat de l’aire, i jo vaig cap a la biblioteca a estudiar per una oposició, lleugerament més assossegat.

– Apunts de la llibreta escrits entre juny i juliol 2025